El Català, és per a molts, una llengua de tradicions i part de la nostra sang. Tanmateix, no només existeix una forma de parlar-lo, sinó que amb el temps, cada territori ha desenvolupat una identitat pròpia d’aquesta llengua. Però en el Pirineu, amb en últims anys, s’han anat perdent molts mots que en el passat havien estat empleats amb força regularitat als nostres pobles.
Joan Aixàs, és un escriptor, compromès i interessat amb tot el que fa referència a la cultura del Pirineu. Ha escrit diversos articles i llibres. També ha participat en el retaule de Sant Ermengol, fet que evidencia tot aquest amor cap per la nostra terra. L’últim llibre, ha estat “paraules que m’agraden”, on recupera mots i expressions que s’han anat perdent al llarg dels anys.
D’on sorgeix la idea del projecte?
Sorgeix de fer un recull de paraules autòctones de l’Alt Urgell que es perden perquè cauen en desús. Vaig iniciar la recerca a Cal Ton Xic, amb la sort de que els meus pacients eren de tota la comarca i finalment vaig tenir l’oportunitat de conèixer noves paraules i expressions. El nom del llibre “paraules que m’agraden” és deu a que el parlar de l’Alt Urgell s’ha format a partir de dialectes dels veïns, per tant no podem afirmar aquest “parlar” com un dialecte propi.
Quins creus que són els principals factors que han influït al llarg del temps en la desaparició d’aquestes paraules i expressions autoctones?
La resposta és multifactorial perquè el “català TV3” (el català estàndard) ha sigut el català més parlat i el que tendeix a ser més usat. Mentres que existeix una diferència entre català estàndard i català col·loquial, i el lèxic s’ha aplanat, cosa que provoca que si no és cuiden aquestes paraules, el dialectalisme vagi desapareguent.
Que es pot fer per a mantenir el llegat d’aquest llibre i les seves expressions?
Aquest llibre és un homenatge als nostres avantpassats que utilitzen aquestes paraules que van sobreviure a uns conflictes bèl·lics per conservar la parla. La idea és fer-ne un recordatori i donar-li continuïtat observant com parlem la gent de l’Alt Urgell. I identificar la necessitat de descobrir les joies que tenim a l’armari i estimular la gent a conservar la parla dins del que sigui possible. Els neologismes anglosaxons i anglicismes han influït negativament. Ens anem empobrint lèxicament.
Penses que el sistema educatiu actual fomenta l’ús d’aquestes paraules? I en conseqüència que es pot fer per a mantenir-les?
Crec que és una assignatura pendent. La setmana passada va sortir una subvenció per a introduir aquest llibre a les aules. Primaria i ESO tenen un paper clau, ja que en aquell moment els infants i joves son “esponges”. Cada zona té el seu dialecte i fa gràcia descobrir-lo.
Creus que en l’àmbit rural, s’han usat més que a les ciutats?
Sí, cada petita vall té les seves variants dialectals. A la Seu ha passat que és un lloc de transició. Ha vingut gent de fora perquè han trobat més feina que fer de pagès. Primer van venir els seminaristes enviats de les cases amb pocs recursos, venien principalment del Pallars i la Ribagorça. Molts es van quedar fent sermons i dient la missa en el seu propi dialecte, i va fer que la Seu s’impregnés d’aquests parlars estrangers. El dialecte propi ha quedat diluït, per tant l’Alt Urgell no en té un de propi, com sí el té el pallarès.
Fan prou les institucions per assegurar la cultura autòctona?
Les institucions hi són. Estan registrades. La veritat és que totes ho tenen dins dels seus objectius, però aquests per a uns són més prioritaris que altres. El que jo he observat és que les prioritats són diferents. En general a tothom l’interessa però els pressupostos són els que són. L’institut d’Estudis Ilerdencs ha estat el que m’ha ajudat més i té de bo que tenen els seus assessors que pertanyen a la Universitat de Lleida. M’han acollit d’una manera molt activa. I comptar amb la UDL et tranquilitza. Personalment, agraeixo a tothom que m’ha ajudat.
