Sovint la qualitat artística d’una cultura depèn del seu nombre de nadius. Com més n’hi
hagi, més números perquè en surtin genis a dojo. No és insòlit, així, que la Xina tingui
més poetes que Catalunya, la qual cosa no treu, a fe!, que siguin un gaudi tant els versos
d’una com de l’altra. El descoratjador és que, en exhaurint-se’ns les lectures, aquí no ho
tenim fàcil en la cerca de substituts… I, si ja la lírica és un camp minso, no cal dir el de
la música culta, que es gronxa entre l’oblit i el fanatisme del públic.
No hi ha gènere que pateixi tant menyspreu i tingui, alhora, afiliats tan fervorosos. A les
xarxes és senzill veure-hi tant mems corrosius com concerts apoteòsics. Amb tot, hi ha
un ventall d’energúmens, quasi majoria, que hi llencen dards punxeguts i en destrossen
la fama arreu. Mentides com que no s’entén o que és cursi han calat fins la medul·la
d’alguns. La crítica íntegra, però, no s’està de lluir-se a vegades, i l’ha fumuda amb el
disc La Flor del dimoni; on, fonent la música pèrsica i europea, Clàudia Colom hi diu
com s’adonà del desastre a què es precipitava. Amb indefugibles referencies al suïcidi,
conjura a déu perquè li treni la sang si així sent l’escalfor; o, melangiosa, es deleix per
un palau d’absenta que la retorni als inicis de la vida. I, tot i que no en comparteixo les
inclinacions religioses, us asseguro que no hi ha dogmatisme carregós a les lletres.
L’únic que li veig en contra, però, és la sonoritat un poc desmesurada; la qual pot
perdonar-se-li com a Wagner, qui “erra” en el mateix i té auditoris a cabassos des del
XIX.
En resum, els crítics han volgut esconillar-se amb una música que supura sensualitat,
misticisme i desig de superació. Han comès un sacrilegi envers tota una sacerdotessa,
com aquells cristians que massacraren l’antiguitat grecoromana.
