Cert és que molts articles anteriorment han intentat abordar aquest tema, en alguns d’ells, introduint certa polèmica pel mig o únicament apel·lant a les emocions, a propòsit. Però tampoc em faltaria raó si m’atrevís a dir que, si no és viscut des de dins, és complicat fer-ne un judici digne, com molts altres temes i aspectes de la vida (evidentment).
Us explico: aquest tema és, en evidència, el despoblament rural, que està vivint el Pirineu. Aquest fenomen, que no és exclusiu d’aquesta regió, està transformant la realitat de molts pobles arreu del món, però al Pirineu té un significat especial. Afecta llocs amb una gran riquesa cultural, històrica i natural, on el patrimoni immaterial que representen els seus habitants esdevé una part fonamental del valor del territori.
Cal dir, però, que quan parlo de despoblament no només em refereixo al creixement de la mitjana d’edat i l’envelliment de la població als pobles del Pirineu, sinó també a la pèrdua cultural i d’oficis. Aquest procés, més enllà de la demografia, implica una transformació profunda en les arrels i la identitat d’aquestes zones. L’abandonament progressiu de certs oficis tradicionals, com la pagesia o l’artesania, fa que molts coneixements transmesos de generació en generació es perdin per sempre.
He parlat amb persones de tots els punts de vista per intentar nodrir-me al màxim d’aquest fet. Cada conversa aporta una nova perspectiva, un nou matís, però, alhora, totes comparteixen un mateix fil conductor: la preocupació pel futur dels pobles. Amb aquesta inquietud al cap, vaig decidir aprofundir-hi personalment. Volia saber com es vivia realment als pobles. Així que aquest Nadal em vaig desplaçar fins al poble d’Areu, al Pallars Sobirà.
Areu és un municipi que, cal dir-ho, té menys de cent habitants durant tot l’any. Actualment, molts dels seus habitants ja estan jubilats, o almenys no tenen les aptituds físiques per dur a terme les feines del camp. Passejant pels seus carrers, vaig sentir una barreja de calma i nostàlgia. És un poble que conserva una bellesa singular, amb cases de pedra i paisatges que semblen postals, però també és un lloc que lluita per mantenir la seva essència en un món que canvia massa ràpidament.
El poble té una piscina, un càmping i un hotel que només estan actius durant la temporada d’estiu. Això fa que, fora de temporada, el ritme de vida sigui molt tranquil. També hi ha un bar que està obert tot l’any i que, almenys per a mi, dona vida al poble. No és només un espai de trobada per als veïns, sinó un punt de connexió humana que simbolitza la resistència del poble. Val la pena destacar que Areu no disposa de cap botiga o supermercat; així, els aliments arriben amb una furgoneta que fa de mercat ambulant. Aquest fet, aparentment anecdòtic, és una metàfora del vincle entre els pobles petits i el món exterior, una relació sovint fràgil i intermitent.
Així doncs, com a estudiant d’audiovisuals que sóc, vaig decidir fer un petit documental de 20 minuts en què exposo i entrevisto diverses persones del món rural amb edats i perspectives diverses. En aquest treball, vaig voler incloure no només les seves preocupacions i reptes, sinó també les seves esperances i motius per quedar-se. Però una cosa tenen en comú totes i tots: viuen en un poble. Això, almenys per a mi, dona certa confiança en els seus arguments. Al cap i a la fi, són les persones que hi viuen les que millor poden parlar de la seva realitat.
Aquest documental no només és una aproximació al fenomen del despoblament, sinó també un homenatge a les persones que mantenen vius aquests pobles, dia rere dia. Amb el temps, espero que aquest treball serveixi per conscienciar sobre la importància de preservar aquests espais, no només com a llocs físics, sinó també com a guardians d’una forma de vida que, malgrat tot, encara té molt a oferir a la societat moderna.
